La 29ª edició del Festival de Cinema Independent de Barcelona, l’Alternativa, s’ha celebrat del 18 de novembre al 4 de desembre, prenent com a escenaris principals el Teatre, l’Auditori i el Hall del CCCB, però també amb projeccions en altres espais com la Filmoteca de Catalunya i el cinema Zumzeig.

En l’edició d’enguany els encarregats d’atorgar el Premi Quixot de la Federació Internacional de Cineclubs hem sigut:

• Tiziana Spadaro, d’Itàlia, directora del Festival Internacional de Cinema i Poesia Versi di Luce i actualment vicepresidenta de la Federació Italiana de Cineclubs.

• Martha Otte, de Noruega, exdirectora del Festival Internacional de Cinema de Tromsø

• I jo mateix, Francisco Fernández, en representació de la Federació Catalana de Cineclubs, membre del Cineclub del Diable de Martorell.

Els tres jurats hem visionat totes les pel·lícules de la Secció de Llargmetratges Internacionals del festival. A més, i gràcies a l’excel·lent assistència de l’organització, hem pogut gaudir d’un altre gran nombre d’activitats paral·leles com les classes impartides per Andrés Duque i Albert Serra, els tallers i debats professionals o les projeccions fora de concurs.

Abans de donar pas als visionats, tant al meu com a les meves dues companyes de jurat ens agradaria agrair el tracte rebut al llarg de tot el festival. La gran magnitud d’aquesta edició seria inintel·ligible sense les persones involucrades en el nostre dia a dia. A l’equip de L’Artenativa: Tess Renaudo, Cristina Riera, Marc Vaíllo, Pere Sastre, Patricia Sánchez, Alex Gil, Sesi Bergeret, Andrea Bravo, etc. Al cos de voluntaris, al personal de la Terracccita, a l’equip de seguretat, a l’Iván Guarnizo, a la Margot Mecca i al Toni Junyent, entre molts altres. Demano disculpes, per endavant, a la gent amb la qual hagi compartit una taula, unes paraules sobre cinema o un cigar i no es trobi present en els esments. Gràcies per la calor i l’atenció.

Al llarg d’aquesta edició hem redescobert les potencialitats de l’arxiu a l’hora de construir una memòria col·lectiva més enllà dels canals oficials, vegeu Poletje ’91 de Žiga Virc, sobre la(s) història(s) que amaga la independència d’Eslovènia a la fi del segle XX. De la mateixa manera, Mladen Kovacevic utilitzarà en Another Spring el ralentí en les seves imatges i la distorsió dels seus sons per a portar a la contemporaneïtat post-COVID la terrorífica història de l’últim brot de verola a Iugoslàvia. Veiem, empès pels vents de l’Est, com la realitat, en aquest cas passada, (1) continua sent una poderosíssima màquina per a generar noves ficcions sobre el pretèrit.

Un altre dels eixos vertebradors del festival va ser la qüestió ecològica, especialment, la forma en què l’ésser humà s’enfronta a les seves deixalles. En Geographies of Solitude, Jacquely Mills conjuga l’acció política (de la deixalla) amb la pràctica cinematogràfica. Amb l’única companyia de la naturalista Zoe Lucas, la cineasta canadenca part amb el mateix propòsit que la seva companya investigadora, anys enrere: catalogar totes les criatures i maneres de vida de l’illa de Sabre. Imprimint en pel·lícula de cel·luloide diferents materials extrets del territori insular (vegetació marina, llum estel·lar, productes de plàstic), Mills obté una visió omniscient d’aquesta petita parcel·la d’univers, llegant a l’espectador imatges impossibles. La mirada microscòpica de Geographies of Solitude xoca amb el gran viatge que duu a terme Nikolaus Geyrhalter pels abocadors del món en Matter Out of Place. La gran panoràmica que obre la pel·lícula dona pas al pla general que revela les escombraries que pobla el paisatge, de la mateixa manera que, en determinades ocasions, es tira mà del primer pla per a portar al capdavant l’horror que escapa a la percepció general del mosaic. El dispositiu de Geyrhalter part de la presentació de situacions insòlites, inesgotables en el moviment intern dels seus plans, com és el cas de la camioneta surant sobre la neu, o el gag del grup de voluntaris pentinant el desert a la recerca de desaprofitaments. Veiem, de nou, com a través de la realitat, present, (2) les imatges surrealistes afloren per a sintetitzar totes les intuïcions del documental.

Una de les grans sorpreses del festival va ser Une vie comme une autre, el miracle familiar construït durant més de set anys per Faustine Cros. Estrella fugaç del cinema domèstic, que busca exorcitzar la mirada buida d’una mare i buscar un espai alternatiu al proposat pel pare realitzador. Deambulant per una delicada corda fluixa en la qual és envestida tant per forces maternes com paternes, la realitzadora, no obstant això, evita caure en la xarxa de sentències. Finalment, i fora de competició, m’agradaria reconèixer la labor de Santiago Fillol i el seu equip en Matadero, pel·lícula d’època, remolí foradat pel qual filtren les pulsions i energies dels setanta.

Així doncs, el jurat del Premi Don Quixot de la 29a edició de l’Alternativa, reunit el 24 de novembre de 2022, va acordar per unanimitat concedir el Premi Don Quixot de Llargmetratge Internacional a:

Geographies of Solitude, de Jacquelyn Mills (Canadà). Declaracions del jurat durant el discurs del lliurament de premis: “Aquesta trobada d’una cineasta inquisitiva i diligent amb una ambientalista ferma i decidida és tota una revelació cinematogràfica capaç de transformar el públic jove i el no tan jove”.

Al seu torn, el jurat va decidir concedir una menció especial a:

Une vie comme une autre, de Faustine Cros (Bèlgica). Declaracions del jurat durant el discurs del lliurament de premis: “Per la seva capacitat d’alleugerir el pes d’un drama familiar poderosíssim”.