Dèia Agnès Varda a la seva darrera pel·lícula, “Varda por Agnès”, que un director té tres fases al moment de realitzar una obra: primer la inspiració, després la creació, i finalment compartir l’obra que s’ha realitzat. Alguna cosa en comú tenen els cineclubs perquè gran part del que fem és compartir pel·lícules, i d’igual manera ho fan en Xavi Lezcano i en Josep M. Machado, i tota la gent del festival Americana al portar a les sales aquell cinema que ens dóna quelcom més que entreteniment.

Enguany la Federació Catalana de Cineclubs va proposar que dins l’Americana hi hagués un premi dels cineclubs i el jurat seleccionat per triar el premi el va integrar la Lourdes Feixa, de Barcelona Espai de Cinema, la Cristina Hage, de l’Associació Cultural Gualba Creativa, i en Jep Costa, del Cine Club Olot. Vuit títols eren els seleccionats per optar al premi en un cap de setmana febril d’entrar i sortir dels Cinemes Girona i dels Cinemes Texas a Barcelona i això és el que es va poder veure.

“A Thousand and One”, de A.V. Rockwell, amb l’actriu Teyana  Taylor, és una narració urbana que, a través de la història d’una mare i el seu fill –i d’una banda sonora i fotografia impecables–, fa una crònica dels Estats Units a través de la impostura, l’esperança i la supervivència dels seus personatges. La ciutat de Nova York és l’altre personatge que, a través de les notícies que se senten en off, posa en context aquesta amb els temps que van canviant, i amb aquest, la ciutat i qui hi viu.

Mínima i sòbria comença “Sometimes I Think About Dying”, de la polifacètica Rachel Lambert, amb una sorprenent Daisy Ridley, en una comèdia romàntica nuvulada, rodada a St Helens, Oregon, d’on es troba certa claustrofòbia ambiental, molt a to amb el caràcter de la protagonista. Amb una dinàmica pròpia (sovint esperaries que els actes i la història anés cap un determinat lloc, que finalment no hi va), Lambert juga amb la trascendència per arribar a la conclusió que tot és més fàcil. En un entorn laboral anormalment agradable (i amb una productivitat qüestionable que la directora no es molesta en aclarir perquè resulta intrascendent), el ventall de personatges dóna un cert sentit oníric i irreal a un microcosmos molt particular en el qual res gira al voltant de la feina. Sense arribar a agafar-se seriosament el tema de la mort, la pel·lícula desenvolupa una fauna humana extranyament íntima que connecta, cada un dels personatages, amb alguna part d’un mateix. Però, al final, aquesta empresa a què es dedica exactament?

Actualment es parla molt de la intel·ligència artificial i del seu impacte, però ja fa força temps s’ha tractat el tema en cinema i literatura, i sovint estem revisitant el mateixos temes com a novetat oblidant que no ha canviat massa les polaritats del debat. Tot i això, “The Artifice Girl”, de Franklin Ritch (qui també actua com un dels quatre –i únics– personatges), sona diferent. Dividida en tres actes, i quasi en un format teatral, la història se centra en localitzacions closes, aïllades com ho estan els seus personatges, per obrir-se al darrer acte a certa llum, a un exterior més intuït que mostrat, per representar l’obertura dels personatges principals, en una segona vida d’un Lance Henriksen que ja havíem descobert a “Falling” en inigualables papers de rondinaire impenitent, que sap expressar una duresa vital que sobrapassa la simple interpretació. Tot i parlar d’un debat que ens sona molt, la pel·lícula de Franklin Ritch va a tocar allò íntim, que es refereix quasi a un vincle paternal, que sense pretendre donar grans respostes, empatiza per la proximitat i per la vida que sap trobar els camins per tirar endavant.

Hi ha una dita al món de la boxa sobre que els cops que fan més mal, tant en la boxa com a la vida, són aquells que no t’esperes. I és que quan es tracta el món de la boxa, sempre hi ha un sentit tràgic, una consciència amnèsica que, es vulgui o no, el púgil acabarà degustant la derrota. “The Featherweight”, de Robert Kolodny, és un fals documental del boxejador real de l’època daurada del pugilisme, Willie Pep, que està brillantment interpretat per James Madio. És inevitable pensar en “Toro salvaje”, de Martin Scorsese, “El día más feliz en la vida de Olli Mäki”, de Juho Kuosmanen, “Million Dollar Baby” de Clint Eastwood, o clàssics com “Más dura será la caída”, de Mark Robson. La pel·lícula de Robert Kolodny recrea lliurement la figura del personatge, l’epíleg d’un boxejador i la buidor més enllà de les dotze cordes del ring. La pel·lícula és brillant en la posada en escena, però falla en alguna trama dels personatges i un l’excès injustificat de moviment de càmera.

Darrerament hi han diverses adaptacions inspirades en còmics, al marge de superherois i altres superdotats. Si a la passada edició de l’Americana hi havia “Falcon Lake”, de l’actriu Charlotte Le Bon, que era una lliure interpretació del còmic de Bastien Vives, “Une soeur”, aquest any l’actor Randall Park fa el mateix pas a la direcció amb “Shortcomings”, adaptant l’obra homònima d’Adrian Tomine. Randall Park potencia la comèdia i mitiga l’amargor que sempre destil·la Tomine. Divertida, urbanita i desacomplexada, la pel·lícula és una bona adaptació on s’hi ha afegit els temes identitàris del realitzador a la història de Tomine.

“Rotting in the Sun”, del director xilè Sebastián Silva, que per altra banda s’interpreta com a sòsia d’ell mateix, és una comèdia negra descontrolada, que resulta imprevisible al començament de sobre cap a on anirà tot plegat, i on va girant progressivament l’evolució dels personatges per convertir el més ximple en l’únic amb una mica de seny. Cinema que juga amb l’absurd, però un absurd molt humà i real, que tot i l’aire lisèrgic, transmet una veritat en el fons, de la condició humana i del buit vital i (quasi) amoral.

“Las habitaciones rojas”, de Pascal Plante, uneix dos gèneres, si és que es pot anomenar així el que fa el director canadenc. D’una banda tracta l’abús de menors (més aviat en la línia de snuff movie, a l’estil de “Asesinato en 8 milímetros”), i de l’altre la revenja o la justícia. El que comença com un drama judicial, acaba descobrint el món sòrdid i cruel d’internet, però del que parla és de la capacitat infinita que té l’ésser humà de fer mal a altres persones per un pur plaer egoista.

Però, la pel·lícula que va ser triada com a guanyadora del premi del jurat cineclubista va ser la refrescant “Los rayos gamma”, de Henry Bernadet. D’alguna manera, hi ha quelcom a que estem subjectes, que sovint no en som conscients, com uns rajos que ens atrevessen, però que ens pot marcar la vida. I sovint, malgrat les condicions no són bones, es pot viure tot i les circumstàncies i els errors, com el que té el protagonista al principi del metratge. El director quebequès traça tres històries de joves, amb actors no professionals, que parla dels desitjos, les frustracions i de l’amistat en un entorn urbà, però obert i social, sota una llum i textura que busca allò íntim, compartit i vital, i que malgrat les coses no siguin com un espera, la vida busca el camí per tirar endavant i per gaudir del que tenim. A estones poètica, a estones social, la pel·lícula d’Henry Bernadet té la sinceritat de la joventut i la humanitat del carrer. Per això i altres coses es va triar aquesta honesta realització.

No seria just acabar sense fer menció als organitzadors, en un dels festivals més sincers i estimulants de la ciutat de Barcelona, que tiren endavant una tasca complicada, generosa i intel·ligent, que sovint està poc reconeguda. Però, no és el reconeixement el que busquen tots el membres de l’Americana, sinó compartir cinema, sabent que a vegades no agradarà a tothom, però són aquestes mirades el què ens aporta molt com a espectadors i com a persones. A ells, i a la Federació Catalana de Cineclub, els donem les gràcies.

Lourdes, Cristina i Jep