Miquel Porter i Guillemetter Huerre donen nom als premis que alguns festivals que organitzen mostres i festivals de cinema i que tenen un jurat cineclubista que organitza la FCC

Miquel Porter i Moix

Ha estat una de les figures claus del cinema català de la segona part del segle XX. Personatge polifacètic en molts camps de la cultura catalana, Miquel Porter és fonamental per entendre el boom dels cineclubisme dels anys seixanta i setanta. La seva presència en presentacions i fòrums per tot el territori el van fer coneixedor i protagonista d’aquells anys del cineclubisme de protesta i catacumba. Us oferim una petita aproximació a la seva obra en el camp del cinema.

CINEMATOGRAFIA

• Fou un actiu col·laborador en la creació del cineclubisme català durant la postguerra, impulsant la creació de nombrosos cineclubs a tota la geografia dels Països Catalans, essent fundador del Cercle Lumière del Institut Français de Barcelona el 1949.
• S’encarregà durant dos anys de les activitats del Movie Club de l’Institut d’Estudis Americans.
• Creador, al costat de la seva esposa Guillemette Huerre, del primer cineclub infantil de Catalunya, l’any 1964, del qual s’encarregà activament durant cinc anys.
• Per encàrrec del Festival internacional de valores humanos y religiosos realitzà una exposició d’aparells de cinema antics a Valladolid, 1965.
• El 1968, fou un dels membres fundadors de la Cooperativa Drac Màgic destinada als espectacles per a infants.
• El 1973 organitzà, amb la col·laboració de Maria Antonia Aloguin i Palmira González, l’exposició Centenari de Fructuós Gelabert al Palau Güell, amb l’ajuda del CEDAEC de la Diputació i del Departament d’Art de la Universitat de Barcelona.
• Amb es mateixes col·laboracions que l’anterior, organitzà les exposicions La publicidad cinematográfica (1974) i Homenatge als germans Baños, pioners del cinema català (1976).
• El 1979, amb els mateixos col·laboradors de les anterios exposicions, afegint l’INLE, organitzà una exposició bibliogràfica especialitzada amb el títol El libro de cine.
• El 1980, fou nomenat Cap del Servei de Cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya fins al 1986
• De 1981 fins 1986 ocupà interinament la plaça de Cap del Servei de Gravacions Sonores i Audiovisuals del mateix departament.
• Fou promotor i membre actiu del Cineclub de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.
• Fou representant durant dos anys de la Generalitat de Catalunya a la Junta de Qualificació Cinematogràfica de Madrid.
• Fou membre de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics.
• Fou membre d’honor de l’associació Cinema Rescat.
• Fou membre de l’Asociación Española de Historiadores del Cine.
• Fou membre de la Societat Catalana de Comunicació, filial del Institut d’Estudis Catalans.
• Crític cinematogràfic i comentarista de la Revista de Catalunya (segona època).
• Crític cinematogràfic i comentarista de la Revista Ateneu.
• Fou vocal de cinema de l’Ateneu Barcelonès des del 1992.
• Soci d’honor de la Federació catalana de cineclubs
• Crític cinematogràfic i comentarista de la publicació Curial.
• Crític cinematogràfic i comentarista de les publicacions Serra d’or (1960-darrer any), Destino (1962-1975), Jano (1976-1981), Diari Avui (1976-1981, i 1986-1989).
• Fou fundador i accionista del Institut de Cinema Català.
• Fou el primer director de la Filmoteca de Catalunya.

FILMOGRAFIA

• Antologia del Cinema dels Països Catalans de Miquel Porter i Guillemette Huerre. Capítol I: Cinema Documental. Capítol II: Cinema d’argument. Capítol III: El cinema valencià. Documental de muntatge de films primitius (1959-1965) (en 16mm).
• Espriu de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1966) (en 16mm).
• Fabra de Pere Madeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1967) (en 16mm).
• Miró de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1967) (en 16mm).
• Subirachs de Pere Masdeu. Miquel Porter realitzà el muntatge i la supervisió (1968-1969) (en 16mm).
• La ràbia d’Eugeni Anglada. Miquel Porter fou co-argumentista i co-guionista (1968-1969) (en 35mm).
• La ciutat cremada d’Antoni Ribas. Miquel Porter fou consultor tècnic i actor secundari (1975-1976) (en 35mm).
• Historias de la primera traición. La Rabia de José Hernán. Miquel Porter fou col·laborador en el guió (1977).
• Elsa de Gabrielli (ex La nostra imatge, ex Banale Konzert) de Raúl Román i Anna Ricci. Miquel Porter fou l’encarregat de la línia argumental, del material d’arxiu, actor, narrador i supervisió (1976-1984) (en 35mm).
• Del Modernisme al Noucentisme de Miquel Porter per encàrrec del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (film de muntatge, 1977) (en 16mm).
• El Cinema Català d’Albert Abril i Pons. Miquel Porter col·laborà en el guió i entrevista (1978) (en 35mm).
• Història Cinematogràfica a Catalunya de Miquel Porter, en col·laboració amb Josep Castillo. Sèrie de quatre documentals de muntatge per encàrrec d’Omnium Cultural (1978) (en 16mm).
• Història del cinema a Catalunya de Joan Francesc de Lasa. Miquel Porter realitzà el guió i intervenció personal en dos dels dotze capítols que formaven la sèrie, produïda per Televisió Espanyola de Sant Cugat (1979) (vídeo).
• Som i serem de Jordi Feliu. Miquel Porter fou guionista i supervisor (1980-1982) (35mm).
• La normalització del català de Joan Solivellas. Entrevista a Miquel Porter (1982) (35mm).
• 85 anys de cinema a Catalunya d’Eugeni Anglada i Antoni Cuadrench. Miquel Porter realitzà el guió de base, material d’arxiu, entrevista i supervisió (1982) (en 16 i 35mm).
• Els vells cinemes desapareguts, guió per encàrrec de Televisió Espanyola el maig de 1991.
• Morituri, de Pau Guix. Miquel Porter hi intervingué com actor (1995).
• Gran Videoteca dels Països Catalans, projecte i direcció general.
• El monument a Sonilles de Carles Benpar dins la sèrie dedicada a Pere Calders, una coproducció amb Tv3. Miquel Porter hi intervingué com actor (1996).
• Cambó, retrat d’una època de Dolors Genovès i Ricard Balis, produïda per Televisió de Catalunya. Miquel Porter fou col·laborador especialista (1996).

ASSISTÈNCIA A FESTIVALS INTERNACIONALS DE CINEMA I VÍDEO

A part de la freqüent assistència als principals festivals internacionals, especialment els que presentaven un caràcter monogràfic i d’estudi, Miquel Porter va ser membre o president dels jurats dels següents:

• Setmana de cinema en color de Barcelona (Premi al millor curtmetratge, 1965)
• Festival de cinema religiós i de valors humans de Valladolid.
• Festival de cinema turístic a Calvià (Mallorca, 1974).
• Festival de cinema iberoamericano de Huelva (1978).
• Festival internacional du film de Locarno (Suïssa, 1979).
• Festival de cine infantil i juvenil de Gijón (1981).
• Festival internacional del cortometraje de Bilbao (1981).
• Primer festival nacional e internacional de video de Oviedo (1983).
• Festival internacional de Madrid IMAGFIC (1984).
• Festival internacional de la Féderation Française des Cineclubs de Pezenas (1984).
• Concurs selectiu UNICA de Barcelona (1985).
• Certamen de curts de la Selva de Mar (1999).

Ha estat també membre del jurat en diferents concursos de cinema no-professional arreu de tot l’estat espanyol, així com de concursos professionals fotogràfics, cinematogràfics i vdeogràfics. També fou membre-president del Jurat de cinematografia dels premis Ciutat de Barcelona, instituïts per l’Ajuntament de Barcelona des de 1980 fins 1987. Per altra banda, també ha estat membre del jurat dels premis de cinematografia de la Generalitat de Catalunya des de la seva creació.

Conills de bosc, de muntanya i de mar…
per Julio Lamaña i Orozco

El públic de les sessions de cineclub dels anys seixanta i principis dels setanta, no guardava secrets per a Miquel Porter. Només aquells que hagin “patejat” el territori de dalt a baix, i que hagin fet tantes sessions de cinefòrum com ell, serien capaços de fer una catalogació tan “sui generis” dels seus espectadors. Per a ell eren com a “conills”.

El conill de costa era per a en Miquel el més extravertit, el més obert i disposat a entrar a drap a les “provocacions” que ell anava llançant. Els de bosc restaven tranquils i de sobte, saltaven darrera d’una mata amb la pregunta inesperada. Finalment els de muntanya eren els més complexes, més toscos, parlaven poc i se’ls tenia que motivar prou per encetar la conversa.

A ell mateix, li agradava dir-se “cinematografero”, com aquell titellaire, que de plaça en plaça munta el seu espectacle.

En l’actualitat, el cineclubisme del segle XXi guarda un deute amb aquesta feina de llarga durada. Quan avui dia, més de 50 cineclubs arreu de Catalunya, defensen un model de cineclubisme actiu i combatiu envers models cinematogràfics homogeneïtzats, la figura d’en Miquel Porter i Moix, recupera interès dia a dia.

El cineclubisme català porta a les poblacions del nostre país cinema d’autor, en VOSE /VOSC, cinema de qualitat,… i tot això quan l’exhibidor cinematogràfic bé ja ha desaparegut o el que hi ha només té ulls per a les últimes estrenes de Hollywood. En aquesta tasca, fet diferencial de les sessions comercials, el cineclub ofereix un ventall de complements que enriqueixen la projecció: un full de sala complet, una presentació del film, un debat posterior, un curtmetratge abans de la pel·lícula,… tot un seguit d’activitats que complementen la sessió, fent d’aquesta molt més que un simple visionat.

En Miquel va tenir sempre clar en les seves sortides a cineclubs, que el cinema era una eïna territorial pedagògica, que el cinema s’havia d’entendre de forma global i que l’espectador havia d’entrar en el film amb la possibilitat de sortir més enriquit de quan havia entrat. I que tot aquest procés no havia d’anar acompanyat de cap dogmatisme, sinó que s’havia de potenciar la llibertat de l’espectador a tota costa. Per això, les seves presentacions prèvies al film eren curtes, però concretes, donant pistes de lectura que, a l’acabar el film, haurien de servir per extreure idees i donar peu al debat.

I en aquest punt, el sistema de Muntatge d’Atraccions d’Eisenstein, seria una bona metàfora per entendre la seva manera de tirar endavant el cinefórum. Introduint efectes de xoc creava que, per contrast, el públic saltés, participés. Una jugada forta, atacar tot excitant la irritabilitat de l’espectador per girar-los contra la mateixa persona del forista, obligant-los a anar cap a un parany dialèctic i racional. Per a, de sobte, abandonar-los a la llibertat de la seva pròpia consciència.

Aquest esforç pedagògic, és el que el moviment cineclubista hereta d’en Miquel Porter.

Una senyera que esperem poder portar amb èxit.