El nostre company, en Julio Lamaña, va participar en aquesta trobada de cineclubs a Xile i ens deixa la seva crònica.

_________________________

Del 6 al 13 d’agost de 2023 va tenir lloc el “Laboratori de Capacitació de Cineclubs xilens i espais d’exhibició audiovisual, gestió, promoció i mediació”. La iniciativa va ser impulsada per l’Associació de Cineclubs de Xile en col·laboració amb la Cineteca de la Universitat de Xile. Va tenir lloc a la ciutat costanera de Sant Antoni a una hora de Santiago de Xile.

Més de 70 persones van participar tant des de l’organització com per part dels assistents cineclubistes que van arribar del nord, centre i sud del país. Va haver-hi també la possibilitat de participar de manera virtual.

Vaig tenir l’honor de formar part de l’equip docent juntament a un grup de persones com Judith Silva, historiadora i investigadora del cinema; Luis Horta, acadèmic de la FCEI de la Universitat de Xile i coordinador de la Cineteca de la Universitat de Xile; Susana Díaz, documentalista i docent; Juan Carreño, escriptor i cofundador de l’Escola Popular de Cinema; Valentina Ávila, coordinadora de l’Associació de Cineclubs de Xile i encarregada de mediació i públics de la Cineteca de la U. de Xile; i Vladimir Garay, encarregat d’incidència pública de l’ONG Drets Digitals. En la part logística vam comptar amb el suport de la Producció General de Tamara Vallejos i el suport tècnic de Natalia Ibarra.

Panorama xilè

Des del primer moment, a l’arribada a l’Hotel Puerto Mayor en Sant Antonio vaig sentir la bona vibra cineclubista, aquesta que fa que l’atmosfera sigui la ideal per a un esdeveniment d’aquesta magnitud. Ja des del primer sopar apareixen les primeres converses, l’interès mútu per l’altre, també els primers riures, conèixer els noms de les persones del grup… El cineclubisme és paradoxalment una activitat solitària que comparteixen milers de persones en el món. Un grup de dirigents cineclubistes en una petita ciutat poden sentir-se sols i fins a posar en dubte el que fan amb tant d’esforç. Però en trobar-se amb els seus parells, es reforça el sentiment de pertànyer a una cosa més gran, a un moviment que anomenem cineclubisme.

El laboratori estava dissenyat per a donar eines que puguéssin nfortir a les persones que van assistir a la trobada. Des de conceptes generals sobre el que significa un cineclub, passant per un acostament a la història del cineclubisme a Xile, Llatinoamèrica i el món fins a arribar a sessions enfocades en la curaduria de cinema realitzat per dones, cinema xilè i cinema llatinoamericà. També en aspectes legals amb els quals cal treballar i també com é el treball cineclubista amb poblacions vulnerables. Eines importants de contingut formal però que queden en segon terme des del moment que el procés es converteix en autoformació. On els i les cineclubistes participants al laboratori mostraven el seu entusiasme proposant exercicis de presentació i debat amb curts que ells van seleccionar o en el disseny dels seus propis projectes que van anar treballant tota la setmana i que van compartir amb totes i tots l’últim dia. Aquest entusiame (etimològicament, “tenir a Déu dins”), és el que construeix cineclubistes a tot el món. Per això és que valoro molt l’esforç de l’equip organitzador perquè les coses passessin així. Sense jerarquies acadèmiques, des de l’horitzontal que proposa un cineclubisme fratern, en la base de les nostres relacions amb el públic.

Un terme va rondar per les sessions de treball que em va cridar l’atenció: la Pornomiseria. Una denominació molt dels anys 70 i que definia a pel·lícules documentals llatinoamericanes que guanyaven premis a Europa. Però que posaven a la misèria com a objecte espectacular que complaïa la consciència del púbic de l’altre costat de l’oceà però que eren simples i superficials mostres de la misèria del continent. Em va sorprendre la relectura que es va fer des del punt de vista del cineclubisme a Xile que es preocupa per l’ètica en les activitats que organitza. El terme va ser present almenys en tres de les sessions i estic segur que va ser fons de conversa en els espais de compartir a l’hotel, en els esmorzars… Em fa pensar en com el cineclubisme llatinoamericà, molt diferent del d’altres parts del món, viu molt de prop realitats dures a les quals s’ha d’enfrontar en el seu quefer cineclubista. Preguntar-se per aquest rol ètic també ens fa ser diferents en un món en el qual els escrúpols brillen per la seva absència.

El cineclubisme és l’apropiació del cinema per part dels públics. És la construcció d’un sentiment de pertinença al públic organitzat. Tot el temps vaig sentir que estàvem molt enfocats tots i totes en la importància del públic com a eix central de la nostra activitat. Quin contingut els proposem? Com dialogar amb els públics? Com fer que el públic participi en el debat? Quin és el rol del cineclubista davant el públic? Moltes preguntes, poques certeses. El cineclubisme és un exercici del “fer”. No és fàcil proposar models. L’heterogeneïtat és una fortalesa que també mostra una feblesa i és que cadascú ha de construir el seu cineclub entorn a la seva comunitat. I com més integrat estiguis en la teva comunitat, millor t’aniran les coses. El públic, quin gran tema.

Antofagasta, Valparaíso, Santiago, San Antonio, Región de los Ríos (Araucanía), Parral, Arica, Atacama, Villarica, Temuco, Cineclub UCN, Cineclub UAH, Microcine Raíces, Subterfugio cineclub, Festival itinerante la Ventana, Cineclub la Ruca, Cineclub Sala Zazie, Verzul laboratorio, Colectivo de cine las encinas, Cine y necropolítica, Cineclub Alhambra, Cineclub del Centro Cultural Camilo Mori, Cineclub Alicia Vega, CCC Cineclub, Cineclub Postdata, El Delirio Cineclub, Cine para todes, Cineclub Meripeuco, Cineclub el Séptimo sello. Llocs i noms que ressonen ja en el futur del cineclubisme a Xile i que projecten al futur una xarxa sòlida de la mà de l’Associació de Cineclubs de Xile.

Panorama Llatinoamericà

Penso en el bon moment del cineclubisme a Llatinoamèrica. A la gran feina de la xarxa de cineclubs de l’Equador que porta anys ja construint un diàleg amb els públics, especialment amb els infantils i adolescents, a la gran feina de Procine a la Ciutat de Mèxic amb el gran suport allà del Cineclub Bravo i que ha visibilitzat aquest treball a vegades invisible a través, per exemple, d’una cartografia dels cineclubs de la Ciutat de Mèxic. També cert ressorgiment del gegant brasiler amb el Conselho Nacional de Cineclubs que està organitzant molt bones accions en línia per a tot el continent o com el Seminari de Cineclubismes Llatinoamericans que lidera el Cineclube O Lhó Lhó amb participació de diversos països de la regió. A Colòmbia es consolida la Xarxa de Cineclubs de Bogotà i Cundinamarca i la seva presència es fa patent en instàncies oficials com a trobades sobre exhibició organitzats pel Ministeri de Cultura. Cuba continua ferm amb la Federació de Cineclubs de Cuba i la seva presència en el Festival de l’Havana on s’atorga el Premi Quixot de la Federació Internacional de Cineclubs. A Colòmbia per primera vegada també arriba aquest premi Quixot del cineclubisme internacional amb l’aliança de la FICC amb el Cineclub Imagen Viajera i la Mostra Internacional Documental de Bogotà, MIDBO. No tinc un panorama complet de tot el continent però sento com el cineclubisme a Llatinoamèrica segueix el seu propi camí. Potser no tan concentrat en l’apreciació cinematogràfica com en altres continents, sinó molt enfocat en el treball amb les comunitats i amb un fort enfocament des del treball social. Xile marca un camí a seguir i és el de l’organització de trobades de formació, ben organitzades, amb un nivell de contingut molt alt i amb un enfocament de futur per a la consolidació d’una xarxa de cineclubs forta en el país. El cineclubisme llatinoamericà es mou!!

Julio Lamaña

juliolamana@federaciocatalanacineclubs.cat