El REC, una nova descoberta “festivalera”

La ciutat de Tarragona va acollir el passat mes de desembre la 21a edició del Festival REC. Era la meva primera assistència al certamen i vaig tenir l’oportunitat de ser-hi en qualitat de membre del jurat cineclubista en representació de la Federació Catalana de Cineclubs. Amb una mica de retard, ja em disculpareu, us en faig arribar unes impressions.

Per a un cineclubista novell com jo (tot just fa uns deu anys que em considero de la banda del “públic organitzat”), cada vegada que m’estreno en un festival de cinema trobo que visc una experiència apassionant. Talment em sento com si fos un adolescent que a la flor de la vida es va “desvirgant” amb cada descoberta “festivalera”.

De mica en mica, un ja va agafant desimboltura i pot anar veient quines són les dimensions organitzatives de cada esdeveniment. Fins i tot, ja m’atreveixo a establir comparacions entre ells o amb la pròpia activitat del meu cineclub.

En el cas del darrer REC, la immersió encara va ser molt més profunda pel fet de formar part d’un dels tres jurats. Ja he dit que vaig formar part del jurat dels cineclubs, però és que a més hi havia un jurat internacional i un altre de jove. Durant quatre dies ens vam situar en una mena de convivències en què un total de nou persones, tres per jurat, compartíem àpats, visionats i gustos cinematogràfics.

Heus aquí una primera felicitació per al REC: és un dels pocs festivals de l’Estat espanyol que reuneix cineclubistes perquè atorguin el seu premi. Gràcies per donar-nos veu i propiciar, a més, el coneixement entre diverses realitats de cineclubs. En aquesta edició, vaig formar part del jurat junt amb l’Amaya Barrio, del Cineclub Goieniz, i l’Álvaro Alonso de Armiño, del Cineclub Burgos. Va ser molt enriquidor conèixer els seus punt de vista sobre els films vistos al REC, i alhora vam tenir l’oportunitat d’intercanviar experiències sobre la programació de les seves respectives entitats. Qui sap si aquestes trobades entre cineclubs són una petita llavor per establir més llaços entre nosaltres i arribem a constituir una mena de “confederació ibèrica de cineclubs”….

El cas és que la sintonia entre els tres va ser total, com també ho va ser amb la resta de jurats a qui vam tenir l’oportunitat de conèixer: del jurat internacional, la Liliana Torres (directora de ¿Qué hicimos mal?), Sebastián Duque (director de Fósforos mojados), i Miquel Escudero (periodista i programador, membre del comitè de selecció de la Setmana de la Crítica de Cannes i del Festival del Belfort); i del jurat jove, Laia Maza, Clara Pagès i Maria Vilaltella, estudiants de Comunicació Audiovisual.

Dit això, cal recordar que la columna vertebral del Festival REC és el descobriment i la promoció de talent cinematogràfic. Dins d’aquesta línia, la secció oficial Opera Prima, subjecte als guardons dels respectius jurats, consta només de primeres obres. Això permet fer una radiografia de quin és el moment de salut dels nous creadors arreu del món.

Segona felicitació per a l’organització: la selecció de films és molt acurada, amb amplitud de mires quant a les procedències, gèneres i temàtiques dels films triats. I, per si això fos poc, complint la paritat dona-home en la realització (50% directors – 50% directores) i també amb una política molt clara quant a les versions projectades: òbviament tots els films són en versió original i almenys un 50% tenen el català com a llengua original o en els subtítols. A més, també es projecten amb subtítols en anglès.

Deixeu-me fer aquí un parèntesi per adreçar un missatge: senyors que maneu tant, tan difícil és apostar per la versió original i per la subtitulació en català? Deixeu de parlar de quotes de doblatge i sigueu valents. El doblatge mutila l’obra original. Potenciem els subtítols en català! En fi, tanco parèntesi.

Dit això, em centraré a comentar la programació de la secció oficial del REC, no sense abans fer una altra reflexió: l’assistència presencial i virtual a diferents festivals em fa veure, amb una mica de tristor, com n’és d’uniforme la programació cinematogràfica de les sales comercials. La quantitat de perles cinematogràfiques que ens perdem és gran. Incomprensiblement, grans pel·lícules que veiem en festivals no tenen la seva estrena en sales comercials. No aconsegueixen tenir distribució. Sense entendre-hi massa i des del punt de vista d’espectador ras, això és un autèntic drama que no fa més que empobrir-nos. Fins a on jo arribo, de les onze pel·lícules de la secció oficial, només una fins al moment ha tingut la seva estrena comercial (Silent Night).

És per això que hom diposita certes esperances en projectes com els de la Filmoxarxa, impulsat conjuntament per la Filmoteca de Catalunya i la Federació Catalana de Cineclubs, i que fa un esforç per mostrar arreu del territori cinema inèdit que no arriba a les sales comercials. I també en la feina que fan algunes sales petites arreu del país o algunes distribuïdores de cinema que sí que fan tot el que està a la seva mà. Però encara ens queda molt camí per arribar a una situació més desitjable.

Ara sí, passo a comentar les pel·lícules que em van semblar més rellevants de la secció Opera Prima del REC 2021. Com veureu, aquesta edició va quedar marcada per una àmplia coincidència entre els tres jurats:

You Resemble Me (Egipte, França, EUA, 2021). Dir. Dina Amer. Premis del jurat Cineclub i del jurat jove i menció especial del jurat internacional.

El jurat format per cineclubistes vam escriure, a l’hora de justificar el guardó, que es tracta d’una “pel·lícula visceral, que va a l’arrel dels conflictes identitaris d’una part de la ciutadania europea d’origen immigrant, amb una proposta formal explicada en tres actes i que obre una reflexió sobre la radicalització i el paper del conjunt de la societat i dels mitjans de comunicació”.

Una pel·lícula social produïda per Spike Lee, Spike Jonze i Alma Har’el que ens situa a la banlieue de Los miserables (dir. Ladj Ly, 2019) per explicar-nos una història basada ens fets reals sobre la primera dona acusada falsament com a terrorista suïcida. Ho fa en tres parts, dues de ficció i una altra de documental. Colpidora i possiblement controvertida, és una obra que ofereix una explicació al perquè dels processos de radicalització. I apel·la a tot el conjunt de la societat com a corresponsable.

Piccolo Corpo (Itàlia, França, Eslovènia, 2021). Dir. Laura Samani. Premi del jurat internacional i menció especial del jurat Cineclub.

El jurat Cineclub va atorgar una menció especial a aquesta pel·lícula que “ens serveix per explicar el dol perinatal i fa una incursió al tractament de la identitat de gènere”.

La història se situa a l’any 1900 i ens explica el periple d’una mare que vol arribar a un lloc on el seu fill nonat podrà sortir dels llimbs i ser batejat. Tot i que ens pugui semblar llunyana en el temps, està tractada des d’una mirada plenament vigent. Plàsticament preciosa, és una mena de road movie entre boscos, camins i llacs amb tocs de realisme màgic.

Una historia de amor y deseo (França, 2021). Dir. Leyla Bouzid. Menció especial del jurat Cineclub.

“Un film d’una gran sensibilitat, amb inspiració literària i que explora els condicionaments culturals d’una relació amorosa”.

En aquest cas, els tres membres del jurat cineclubista vam coincidir a gaudir d’una història d’amor entre dos joves estudiants universitaris de literatura: un noi d’origen algerià que ha crescut als suburbis de París (novament ens tornem a situar en els mateixos escenaris que You Resemble Me), i una jove tunisiana que acaba d’arribar a la ciutat. Deixa un bon regust de boca.

Silent Night (Regne Unit, 2021). Dir. Camille Griffin.

Una pel·lícula que passa per un registre més convencional, però que sorprèn per la seva deriva apocalíptica. Un la comença a veure i a gaudir-la com si estigués veient Los amigos de Peter o Love Actually, però, de mica en mica, aquest sopar de Nadal et va deixant el somriure glaçat per allò que explica. Una comèdia negra amb repartiment coral i on destaca el paper de Roman Griffin Davis (protagonista de Jojo Rabbit i, alhora, fill de la directora).

El planeta (EUA, 2020). Dir. Amalia Ullman

Film rodat a Gijón que s’ha endut reconeixements a diversos festivals internacionals i seleccionat a Sundance. Rodada amb pocs recursos i sota una aparença deliberadament amateur, El planeta és una comèdia negra protagonitzada per la mateixa directora i la seva mare, que interpreten també una filla i una mare que viuen per sobre de les seves possibilitats. És satírica i amaga una crítica social ferotge.

Karnawal (Argentina, 2020). Dir. Juan Pablo Félix

Una pel·lícula ideal per conèixer el malambo, una dansa folklòrica tradicional argentina. La història és la d’un jove amb un entorn familiar absolutament desfavorable per poder arribar a dedicar-se a la seva passió: la de poder competir en aquest ball. Pel·lícula premiada al Festival de Màlaga.

París, (vibrants) anys 20 (França, 2021). Dir. Elisabet Vogler

Curiós pla seqüencia rodat pels carrers de París l’estiu del primer desconfinament, el de l’any 2020. Destaca per la seva fotografia, premiada al Festival de Tribeca.

Els altres títols que vaig veure van ser:

The Alleys (Jordània, 2021 – Dir. Bassel Ghandour), thriller ambientat als carrers d’Amman que va rebre una menció per part del jurat jove.

El ruido de los motores (Canadà, 2021 – Dir. Philippe Grégoire), una producció canadenca amb tints còmics i plena de situacions absurdes.

Whether the weather is fine (Filipines, França, 2021 – Dir. Carlo Francisco Mantada), una altra pel·lícula de to apocalíptic que em fa pensar que el canvi climàtic guanya terreny com a temàtica cinematogràfica.

Virgin Blue (Xina, 2021 – Dir. Niu Xiaoyu), inclassificable i onírica, potser una de les propostes menys accessibles.

A banda d’aquests onze títols també vaig tenir l’ocasió de veure els títols dirigits per dos dels membres del jurat internacional i que es projectaven fora de concurs. Va ser una experiència bonica poder conversar amb ells sobre les seves pel·lícules. En el cas de ¿Qué hicimos mal?, de Liliana Torres, em va permetre conèixer més a fons el gènere de l’autoficció basada en la revisió de la mateixa directora de les relacions amb les seves exparelles. Ja a casa, pocs dies després del festival, vaig poder veure a Filmin Fósforos mojados, del colombià Sebastián Duque, sobre el somni d’un grup de joves que tenen una banda de música punk.

En definitiva, 13 títols visionats i un molt bon record de l’experiència. Només em queda fer un últim agraïment a tot l’equip del festival, comandat pel seu director, en Xavier Garcia Puerto, per totes les atencions rebudes. L’any que ve tornaré al REC com a espectador. Jo, de vosaltres, tampoc me’l perdria.

Àlex Portolés

Club Cinema Castellar del Vallès