Consta de projeccions i activitats que “defensen la independència creativa de l’autor, la diversitat, la innovació, la llibertat, el compromís i la reflexió.” El Festival té tres seccions competitives: Nacional, Llargmetratges internacionals i Curtmetratges internacionals.

El Premi Don Quijote de la Federació Internacional de Cineclubs s’atorga a la millor obra de la Secció Oficial de Llargmetratges. El jurat del premi va estar format per Adam Kruk, coordinador del projecte Polish Cinema for Beginners i del Dolnośląskie Centrum Filmowe (DCF) a Wrocław, Maddi Arzallus del Kresala Zinekluba de Donostia i Víctor Feliu del Cineclub de Cambrils. Vam donar el Premi a Retour a Reims (Fragments) de Jean-Gabriel Périot “per mostrar un ús sofisticat de les imatges d’arxiu i aportar valor a la narrativa historicosocial”.

La Secció Oficial Llargmetratges constava de vuit documentals que van ser projectats entre el 16 i 19 de novembre. Es poden incloure en la tendència dels anomenats documentals creatius, que són volgudament subjectius i que es concentren en el com i en el perquè un director tracta un tema, més que en el tema mateix. Sovint el mateix director és el narrador, parla en primera persona i trenca la “quarta paret” adreçant-se a l’espectador parlant de com s’ha fet la pel·lícula o sortint ell mateix filmant. A vegades el documental serveix per expressar les vivències o el dolor del mateix autor: una història familiar, el relat d’una pèrdua o l’acceptació d’una malaltia, i molts altres temes basats en l’expressió i creativitat personal.

Els vuit documentals presentats són:

Magaluf Ghost Town. Miguel Ángel Blanca (2021). Espanya, 93 m.

És un collage d’imatges d’arxiu i de mòbil que alterna amb una docuficció irregular. Els personatges, uns joves, una treballadora de la neteja d’hotel, una empresaria urbanística es representen a ells mateixos en unes improvisacions guiades.

Esquirlas. Natalia Garayalde (2020). Argentina, 69 m.

Narrat per la mateixa directora en primera persona és un documental de denúncia, i a la vegada de teràpia personal, al voltant de l’explosió la a fàbrica militar de Río Tercero, a Córdoba el 1995, on milers de projectils van sortir disparats sense control i van destruir el poble. Natalia Garayalde utilitza les imatges que ella va gravar en un video domèstic quan tenia dotze anys amb material d’arxiu de noticiaris.

Nous. Alice Diop (2021). França, 115 m.

Un calidoscopi de seqüències de personatges anònims, de diferents estrats socials, als pobles i barris al voltant de París, junt amb imatges de vídeo domèstic de la família de la directora, d’origen senegalès. Alice Diop és la narradora en primera persona i realitza un exercici nostàlgic a la recerca del “seu” temps perdut.

All Light, Everywhere. Theo Anthony (2021). Estats Units, 109 m.

Amb una utilització molt imaginativa i sofisticada de la imatge i del muntatge, alterna el material d’arxiu amb reportatge d’investigació i la divulgació científica. Theo Anthony ens proposa, primer, una reflexió sobre la subjectivitat de la percepció, sempre relativa a la persona que mira i, en el cas de la recerca científica, condicionada per l’instrument emprat. Per després mostrar-nos les interioritats de l’Axon Enterprise, l’empresa que fabrica tant les pistoles elèctriques Taser, com la càmera corporal que utilitza la policia nordamericana (per registrar les seves intervencions). Una associació no tan estranya quan els primers aparells per fotografiar tenien forma de pistola o fusell. (De fet, en anglès “disparar” i “filmar” és la mateixa paraula.)

Dark Light Voyage. T.Dirdamal, E. Cadena (2021). Mèxic, Vietnam, 66 m.

Al voltant d’un viatge en tren pel Vietnam que fa el director amb la seva filla, el documental ens mostra una gran diversitat de persones filmades en la seva intimitat a dalt del tren. Paral·lelament, la narració d’una veu de nena petita, que representa la filla (però que s’expressa com una persona adulta) ens explica que el pare ha anat a veure un amic que ha matat a una persona i que es troba en un psiquiàtric.

North By Current. Angelo Madsen Minax (2021). Estats Units, 86 m.

El documental va del retorn d’Angelo Madsen al seu poble natal i del retrobament amb la família. Està construït amb l’alternança de pel·lícules antigues casolanes amb les del seu viatge i els paisatges del voltant. Utilitza la narració en primera persona amb una veu infantil, que es pot interpretar com un reflex de la del director, que era nena de naixement. L’objectiu de la pel·lícula és, en principi, investigar la mort de la seva neboda, però després és dedica a mostrar les relacions familiars i a preguntar-se si els seus pares han acceptat la seva nova personalitat.

Le Poireau Perpétuel. Zoé Chantre (2021). França, 82 m.

Amb alternança d’imatges d’animació, la veu de la directora reflexiona sobre la seva vida i la de la mare, ens comunica les pors i dubtes més íntims: el càncer de la mare, la seva malaltia, el desig de tenir un fill… Tot això amb un sentit lleuger i poètic.

Retour à Reims [Fragments]. Jean-Gabriel Périot (2021). França, 80 m.

Està basada en el llibre autobiogràfic del sociòleg Didier Eribon, on l’autor ens parla del seu retorn al barri obrer on va viure de petit, es retroba amb la seva mare i, partint dels records familiars, fa la crònica social de la França de la postguerra a l’època actual.

La pel·lícula fa una adaptació de l’obra de Didier Eribon, està narrat, en part, per l’actriu Adèle Haenel que en llegeix alguns fragments en relació amb les imatges. A més trobem altres veus de diàlegs de films antics i de documentals o material televisiu. És un calidoscopi d’imatges d’arxiu de noticiaris, reportatges i pel·lícules des dels anys trenta fins a l’actualitat. És la història social de França amb imatges i, a la vegada és la història de les imatges, de l’expressionisme en 16 mm dels començaments del segle XX, fins a les del video periodístic d’urgència de les grans protestes dels darrers anys.

Està dividida en dues parts (“movements”) amb diferents episodis cadascun d’ells i un epíleg. A la primera, el fil argumental és la història familiar a partir dels records de la mare amb el contrapunt de l’explotació dels treballadors i de la consciència de la situació, vertebrada pel Partit Comunista. La segona tracta del canvi de mentalitat de la classe treballadora: esperançada primer, amb l’inici de l’època socialista amb el president Miterrand (1981) i desencantada després, amb una transferència del vot cap a l’extrema dreta. A l’epíleg, entre les imatges de reportatges de protestes, la narradora reprodueix les paraules del sociòleg Didier Eribon:

«No és del tot impensable que part de l’electorat del Front National passi a votar aviat a l’esquerra radical, tot i que per això faran falta grans mobilitzacions, lluites i vagues. No és fàcil desempallegar-se d’antics lligams polítics. La tasca dels moviments socials i dels intel·lectuals crítics és la de construir els marcs teòrics per neutralitzar les passions negatives entre les classes populars i oferir noves perspectives per un futur que es pugui tornar a anomenar d’esquerres.»

víctor feliu

actecambrils@gmail.com