LOCARNO, EL BRESSOL DEL CINEMA LLIURE

Per a algú que mai havia assistit (ni tant sols com a espectador) a cap festival dels anomenats de ‘classe A’, estrenar-se fent-ho ni més ni menys que a Locarno i en qualitat de membre del jurat combinava una il·lusió immensa amb un cert grau de responsabilitat i respecte al compartir aquesta tasca amb dues persones, a diferència de mi, autèntiques professionals del cinema: Tea Gabidzashvili treballa a la Filmoteca de la República de Geòrgia, a la seva capital Tbilisi, i Sara Cereghetti és la directora de FILMAR, el festival de cinema llatinoamericà de Ginebra, amb 17 edicions a les seves espatlles. Han passat quatre anys des de la darrera presència catalana al jurat de la FICC/IFFS a aquest festival i no hi ha dubte que el certamen suís és, per molts motius que intentaré explicar, el més llaminer de tots els que atorga el nostre Premi Quijote. Són molts els federats d’arreu d’Europa que es deleixen per prendre-hi part i, l’honor i el privilegi de viure’l des de la inauguració fins la clausura i de fer-ho representant la FCC, és una autèntica fita per a qualsevol cinèfil compulsiu i apassionat com sou molts i moltes dels que llegireu aquesta crònica. Abans d’escriure-la, vaig voler llegir les impressions i els records del pas pel festival el 2011 del company Juan Manuel García Ferrer i he de dir que són molts els sentiments i emocions que ens hi transmetia que he tornat a experimentar.