Des de la terra congelada plena d’imatges en moviment

Seguint el concepte clau del Festival Internacional de Tromsø d’aquest any, “Frozen land. Moving pictures”, el moviment és el que dicta cada segon del dia d’aquesta ciutat congelada. Un paradís del cercle polar àrtic, ple de vida i fred que, durant la setmana que dura el festival, es transforma en un dels espais més acollidors del món.

La meva estada al festival va començar una nit de neu, quan vaig aterrar a Tromsø amb la panxa plena de nervis. L’endemà, amb la sorpresa de veure la llum del dia, va començar l’aventura cinèfila com a jurat del FICC, que culminaria atorgant el Premi Don Quijote.

El camí de cada matí cap al cinema era un intent de no relliscar amb la neu glaçada mentre em captivava cada racó de la petita ciutat. Tres o quatre pel·lícules al dia fins arribar a veure les onze de la secció en competició, intentar difícilment triar-ne una i acabar decidint-nos per afegir una menció especial al premi. Tornar a l’hotel de nit mirant al cel, esperant veure una aurora boreal mentre, altra vegada, intentava no relliscar amb les voreres congelades.
Aquesta experiència només es podria definir com a màgia. En un territori tan lluny i tan singular, amb una llengua tan, tan diferent, i tot i així sentir-me com a casa gràcies a la gent que em va envoltar i, com no, al cinema.

Un viatge a un lloc del món on les tres de la tarda semblen les deu de la nit i on gairebé hi ha més sales transformades en cinemes que habitants per veure-hi les pel·lícules. En total, vaig comptar uns sis cinemes diferents, dels quals haig de destacar-ne un que va ser construït en temps de cinema mut i que sembla més un temple que una sala de cinema.

Amb les meves companyes de jurat, les meravelloses Maria Amalie Rikardsen i Katharina Anna Franck, vaig tenir l’oportunitat de veure una gran selecció de pel·lícules. Vam començar fortes amb un film de sàtira política/existencial, The monk and the gun (Pawo Choyning Dorji), que ens va portar al petit país de Bhutan. Però és que també vam poder viatjar al desert profund amb una “road movie” que reflexiona sobre el poder de la fe amb A ravaging wind (Paula Hernández), a les zones rurals del Japó i el debat de capitalitzar i alterar la vida al camp/bosc amb Evil does not exist (Ryûsuke Hamaguchi), a la frontera entre Polònia i Bielorrusia amb la desoladora i necessària Green Border (Agnieska Holland) o a les terres de Kosovo amb Housekeeping for beginners (Goran Stolevski), un film que ens mostra una família per a persones que fugen rebutjades dels seus orígens. Entre moltes d’altres, i sense oblidar-nos de 20.000 especies de abejas (Estíbaliz Urresola), la representant espanyola al festival que vaig tenir l’oportunitat de reviure en aquest lloc tan especial.

Tota la mostra de films que vam veure tenia un gran nivell i això va complicar moltíssim la nostra feina de jurat. Però, després de reflexionar i debatre molt, les tres vam arribar a un acord. Primer, vam decidir donar una menció especial al film Riceboy Sleeps (Anthony Shim), pel seu complex i preciós retrat de la família, les relacions mare-fill i la manera d’integrar-se i créixer a una cultura totalment nova. I, finalment, el premi Don Quijote vam decidir donar-lo a Four Daughters (Kaouther Ben Hania), un film documental que ens explica de manera molt valenta la història d’una mare i les seves filles, una història sobre violència estructural i familiar amb una cinematografia preciosa, una manera de narrar innovadora i un missatge que ens va perseguir des del moment en què la vam veure.

La meva experiència al festival va concloure una altra nit de neu, tancant aquest viatge de la manera més bonica possible, celebrant amb la Maria i la Katharina, amigues i companyes, i amb la resta de gent que vaig poder conèixer al festival i a qui ho agraeixo tot profundament. Malgrat no trobaré a faltar els -15 graus de temperatura, sí que trobaré molt a faltar la màgia que es respira a Tromsø, els seus paisatges congelats i el caliu del cinema, que cada vegada em fa viure experiències més extraordinàries.

Ariadna Ulldemolins Aba – Cineclub Associació Cultural de Granollers