Versi di Luce 2025. Premi Quijote de la FICC. Festival Internazionale de cinema poesia

El Festival Versi di Luce 2024 va ser una experiència inoblidable. Al costat dels meus companys del jurat del premi Quixot, Atle i Renato, vam tenir l’oportunitat de veure una selecció de llargmetratges i curtmetratges que exploraven la relació entre el llenguatge poètic i el cinematogràfic. Cada obra oferia la seva pròpia visió poètica, proposant temes, reflexions i formes de realització que ens van mantenir en constant diàleg.

Les projeccions van succeir entre les ciutats mil·lenàries de Mòdica i Gela, la calidesa de la gent i la seva particular mirada banyada pel sol sicilià van enriquir cada moment. Fins i tot en les activitats paral·leles, com en la projecció d’un curt realitzat per estudiants, va ser evident que Sicília té un vincle especial amb la poesia, que es viu i es transmet amb passió.

Les taules que compartim durant els nostres menjars van ser un altre espai per a l’intercanvi d’idees. Mentre gaudíem del menjar i el vi, les converses giraven entorn del cinema i l’art, i els debats s’allargaven tant com les sobretaules, una evidencia de com l’art es nodreix d’aquests moments de trobada i reflexió compartida.

Sobre la pel·lícula guanyadora del Premi Quijote de la Federació Internacional de Cineclubs:

“Tre donne, di Sylvia Plath” de Francesca Lolli i Bruno Bigoni

Entre les obres presentades, “Tre donne, di Sylvia Plath” va destacar com un exemple brillant del que pot ser el cinema-poesia. El film no era una simple representació visual dels versos de Plath, sinó un diàleg constant entre text i imatge que enriquia l’obra de l’autora americana, expandint els versos, atorgant-los noves dimensions i resignificant-los en afegir capes de profunditat i de contemporaneïtat que mantenien viva l’essència de l’autora.

La veu poètica de Plath s’encarnava en dones reals, alternant entre l’anglès i l’italià, un recurs que no sols actualitzava els textos, sinó que els acostava a escenaris més concrets. L’obra aborda amb honestedat i sensibilitat temeis com la feminitat, el gènere, la maternitat i el dol, desenvolupant aquestes qüestions amb una perspectiva íntima i universal al mateix temps.

Visualment, la pel·lícula estava exquisidament treballada, les imatges pensaven i sentien, aconseguint que el llenguatge cinematogràfic es convertís en una extensió natural de la poesia.

Anna Lati. Cineclub Cinema del Diable de Martorell