Juan Manuel Garcia, del cineclub de l’Associació d’Enginyers de Barcelona va participar com a jurat de la Federació internacional de cineclubs atorgant el premi Quijote. Aquesta ás la seva crònica:

Crònica sobre el 27e Festival Internacional de Films de Friburg, el Març de 2013.

Un report sobre un festival de cinema deixa aquestes coses, si apareixen, pel final. Però no està gens malament dir aquí que una reunió d’aquest tipus es recorda, moltes vegades, al marge de la bondat o absència de bondat dels films vistos, per les trobades que faciliten. La relativa petita mida del Festival Friburguès facilita un tracte familiar amb els realitzadors que el visiten, i aquest és un dels seus grans actius. Tenir el plaer de conversar llargament amb Júlia Murat sobre el seu excepcional “Histórias que só existem quando lembradas”, amb Carlos Sorin, amb Haiffa Al-Mansour, Pelin Esmer, Braden King, Oksana Mirzogan, Im Sang-soo o Alejandro Fadel, com es podria haver fet amb Wang Bing si una barrera infranquejable en forma d’idioma no l’hagués evitat, és una cosa extraordinària, que no s’oblida.

Però amb qui se sol obtenir més relació és amb els membres dels altres jurats, i de forma especial, òbviament, amb els del propi jurat. En aquest cas, el de la FICC, amb Nathalie Gregoletto i André Viane. I he de dir que, a més de l’inoblidable tracte humà aconseguit amb ells, he quedat admirat de la seva relació amb el cinema. Nathalie col·labora en l’històric Cineclub de la Universitat de Geneva, on treballen a base de cicles, amb una programació i publicacions de gran interès. Ella, a més, deixa veure un rigor excepcional en l’anàlisi dels films, que m’ha deixat més d’una vegada bocabadat. Per la seva banda, André, políglota com ningú (parla flamenc –i des d’allà incursions a l’alemany-, portuguès, castellà, francès i anglès), segueix un projecte vital envejable. Regenta el més important centre cultural de la Vila de Tavira, al sud de Portugal, el seu Cine-club, en el que, no content amb disposar d’una programació setmanal impressionant, porta ja dotze edicions d’una Setmana de Cinema Europeu (complementada últimament amb la de cinema no europeu) que ja voldrien per a ells molts Festivals de Cinema.

Amb aquestes dues persones s’ha donat el fet insòlit que les deliberacions per atorgar el Premi Quijote de la FICC i una menció especial hagi durat, en comptes de tot un matí planificat per això, el temps record d’un minut, a l’esmorzar de l’hotel on ens allotjàvem. També he de dir que prèviament la nostra compenetració va ser quasi total, doncs només un parell de films a concurs no van suscitar en nosaltres una resposta –aprovatòria o denigratòria- uniforme.

Els films que els tres ens vam posar d’acord en destacar, de forma tan ràpida i unànime, van ser “Three sisters” (Wang Bing, Xina, 2012), al què vam proclamar Premi Quijote del 27 Festival de Fribourg 2013 i “Watchtower” (Pelin Esmer, Turquia, 2012), a la que vam atorgar una menció especial.