A trenta minuts en tren de Frankfurt, s’hi troba el municipi de Weiterstadt. Entre palaus d’antics aristòcrates, llacs de perillosa profunditat, comerços locals i poc més de 25.000 habitants, s’hi amaga un cinema comunitari que, amb cert pragmatisme, ha estat batejat com a Kommunales Kino. Una setmana a l’any, un públic privilegiat ocupa les setanta-quatre localitats de la sala per gaudir d’una varietat de cinema queer nacional i internacional dins la programació del Queer Filmfest Weiterstadt. O això m’han explicat, ja que malauradament no hi he pogut assistir presencialment.

Passejant pels carrers de Weiterstadt a pas del Street View de Google Maps, descobreixo un poble de cases unifamiliars i carrers poc freqüentats que, contra tot pronòstic, ha sabut conservar una sala de cinema. El Kommunales Kino encarna l’esperit de cineclub: cinèfils i tècnics s’encarreguen de la gestió del dia a dia i promouen iniciatives de descentralització com el Queer Filmfest Weiterstadt amb la voluntat de portar el cinema LGTBIQ+ més enllà de les grans ciutats. Enguany, el Queer Filmfest Weiterstadt celebra la seva vint-i-vuitena edició amb grans estrenes queer de l’últim any com Crossing, de Levan Akin, Slow, de Marija Kavtaradze i Love Lies Bleeding, de Rose Glass.

La d’enguany és la segona edició en què la selecció de cinema queer de producció alemanya serà valorada per un jurat FICC. Sota la coordinació de Philipp Aubél, el jurat el conformem Alison McCloskey —des de Londres i també en línia—, gestora de projectes educatius al voltant del cinema; Carolina Rehder, estudiant de cinema a Frankfurt i becària del Kommunales Kino; i, jo mateixa, Núria Andreu Ferrer, de la Crida Edison, el cineclub jove de l’AC de Granollers. En Philipp ens explica que el festival comparteix el caliu del cinema que l’acull i que, durant la setmana, algunes de les projeccions nacionals han sigut acompanyades per membres dels equips tècnics o artístics.

En una reunió breu i resolutiva, les tres membres del jurat vam acordar per unanimitat que el Premi Don Quijote al millor llargmetratge es destinés a Reas, de Lola Arias, una coproducció argentina, alemanya i suïssa. A Reas, dones i homes trans, lesbianes i dones heterosexuals recreen escenes del seu passat com a recluses a una presó de dones. Queer tant en el contingut com en la forma, la pel·lícula és un híbrid entre documental i ficció, amb incursions en el gènere del musical, positivament inesperades. Lluny de la narrativa dramàtica i realista en què se solen relatar les històries de presó, Arias adopta un to que l’apropa al teatre postdramàtic per teixir una xarxa de personatges que s’uneixen a partir de la dissidència i formen una germandat de suport mutu a través de seqüències musicals festives. En definitiva, la pel·lícula retrata de manera innovadora com les comunitats queer poden ser un oasi d’alegria enmig de situacions desfavorables.

Vam decidir donar una Menció Especial a Baldiga: Entsichertes Herz, de Markus Stein, pel seu emotiu documental sobre la passió del fotògraf Jürgen Baldiga per les subcultures queer i el seu cru retrat sobre l’epidèmia de la SIDA a Berlín. Una atractiva barreja d’extens material d’arxiu, extractes del seu diari personal i fotografies audaces es combinen per revelar una potent història personal. El documental es posiciona en sincronia amb el discurs de l’artista sobre el desig queer i la mort digna.

Pel que fa a la secció de curtmetratges i migmetratges, vam atorgar el Premi Don Quijote a Damals Plötzlich Jetzt (Then Suddenly Now) de Mariana i Melissa Isabell Jäger. El que al principi sembla ser un drama senzill sobre la ruptura d’una parella de dues dones, acaba revelant capes més profundes, abordant alguns dels reptes que encara pateix la comunitat LGTBIQ+. Ens va agradar especialment l’ús simbòlic de l’aigua com a enllaç entre present i passat, por i coratge, per mantenir la tensió en una història que s’inicia amb un casament gai entre amics a una barca.

Així mateix, també va haver-hi un curtmetratge que vam creure que es mereixia una Menció Especial, Die Uneinsichtigen: AIDS-Aktivismus in Frankfurt de Lou Deinhart, Evi Rohde i Zoë Struif, un retrat directe de l’activisme per les víctimes de la SIDA a Frankfurt durant la dècada dels vuitanta. Realitzat amb un estil punk i capturant l’esperit de la causa activista, aborda la ignorància i els prejudicis al voltant de la recent malaltia. L’experiència queer de la SIDA es narra en paral·lel amb aquelles que sovint queden fora del relat per oferir una visió disruptiva sobre el consum de drogues i la negligència en l’atenció a les persones migrades.

L’experiència va concloure en l’entrega dels Premis Don Quijote el diumenge 3 de novembre, en un híbrid entre cerimònia en línia i presencial, davant el públic del Kommunales Kino i amb la presència de les directores del curtmetratge premiat.

Gràcies a la Federació Catalana de Cineclubs per oferir-nos als cineclubistes la possibilitat de conèixer iniciatives cinematogràfiques d’arreu del món a través dels jurats FICC. Gràcies a Philipp Aubél, per la seva agradable benvinguda, i a les meves companyes de jurat, Alison i Carolina, per compartir la passió pel debat sobre cinema.

Núria Andreu Ferrer, de la Crida Edison, el cineclub jove de l’AC de Granollers