Realment, ser jurat al Festival de Cinema Independent de Barcelona, l’Alternativa, és una experiència d’alçada. No solament la secció que ens tocava valorar, els llargs oficials internacionals, va resultar extraordinària, si no que el tracte que vàrem rebre per part de l’organització va ser exquisit, amable i fratern. El jurat el componien: Lourdes Feixa de Barcelona Espai de Cinema – BEC, Julio Lamaña del Cineclub Imagen Viajera de Bogotá i William S. Morch de la Federació de cineclubs de Noruega.

______________________

El ventall de 10 pel·lícules que vam veure, era tan divers i d’un nivell tant alt que la major dificultat va esser decidir, com a jurat, quina d’elles resultava premiada. Per això, abans de res, una aproximació a totes elles:

1.- “Una sombra oscilante”, la pel·lícula xilena de Celeste Rojas dona la volta als documentals ,en primera persona, sobre la família. En aquest cas, el recurs utilitzat és plantejar una història en el límit del documental i la ficció. La directora documenta la història militant del pare? O l’està explicant? Que hi ha de veritat o de ficció? No importa. La pel·lícula s’obre a totes les possibilitats que una imatge d’arxiu pot proposar. Des d’allò lúdic com a possibilitat narrativa, la pel·lícula es presenta com una proposta molt creativa i original.

2.- El seu títol (A queda do céu) ja ens adverteix que ens espera, que ens adverteixen els pobles indígenes: Quan el cel caigui, els Yanomami no estaran aquí per protegir-nos. Una pel·licula rabiosa que Bolsonaro hauria de veure lligat a una cadira. Erik Rocha i Gabriela Carneiro armen un artefacte de muntatge i so per colpejar les nostres consciències entumides. El diàleg del vell Xaman amb els autors (per tant, amb nosaltres) és un apel·lació directa a la nostra responsabilitat com a habitants del planeta.

3.- Ben Rivers torna a la càrrega amb «Bogancloch», relat atmosfèric d’un home aïllat al bosc que, en un cicle de les 4 estacions, s’enfronta de forma totalment natural als successos que comporta una vida solitària en un entorn natural. Aquesta simbiosi entre la naturalesa humana i la naturalesa en majúscules i la manera com Rivers ho representa, és el que la fa tan especial aquest documental.

4.- La darrera pel·lícula del mexicà Nicolás Pereda, «Lázaro de noche», és una meravella, com totes les seves. Els seus personatges-actors o actors-personatges viuen la seva vida, o els records de les seves vides. o la història d’un d’ells, fins arribar a obrir un parentesi per on es cola la ficció en forma de metàfora màgica, en aquest cas, sobre un gran tema: el desig. I quin conte ens parla millor dels desitjos que Aladí? Un conte on el desig més imperiós per un parell de famèlics, Aladí i la seva mare, és el menjar. Genio y figura Pereda.

5.- A «Reas», de Lola Arias, vam gaudir de l’estil tan particular de l’argentina a l’hora de documentar la realitat -en aquest cas, un grup de dones presoneres- des d’un fort dispositiu de posada en escena. Si la posada en escena delata una ficció, la realitat documental queda reflexada reflectida al cos de les protagonistes, als vestigis de la vida que la posada en escena no busca dissimular: tatuatges, dentadures danyades, cossos no normatius, mans gastades… Tot això en un musical que celebra la vida, l’amistat, l’amor i la solidaritat per baix.

6.- A «Apple Cider Vinegar» la directora belga Sofie Benoot planteja des d’una lliure associació d’idees com un càlcul renal et connecta amb llengües, pobles, animals i plantes. Un film que recorda Agnès Varda i la seva fixació per la mirada dels altres . I si ningú és aliè a un mal de pedres al ronyó podria ser que tampoc li fos aliè el mal del poble palestí. Mai una pedra havia dit tant.

7.- A «Ivo» d’Eva Trobisch, la narració ens endinsa en el dia a dia d’una cuidadora de malalts terminals i amb la seva dificultat per separar feina i vida personal. Ens va agradar especialment el treball de l’actriu Minna Wündrich que, sense necessitat de verbalitzar res, connecta amb el públic d’una forma molt intensa i emotiva. El tema, d’una gran actualitat, planteja al mateix temps preguntes que les nostres societats han d’enfrontar de forma urgent.

8.- «Sauve qui peut» de la belga Alexe Poukine ens va meravellar per les possibilitats d’un cinema que pot generar debat i al mateix temps utilitzar les eines pròpies de la representació per plantejar d’una forma original la situació dels treballadors de la sanitat i les dificultats que tenen per exercir la seva feina. Uns estudiants de medicina una mica inexperts han de aprendre a ser empàtics amb els seus pacients. Tanmateix, voldrien que l’administració dels hospitals on treballaran també ho fossin amb ells.

I finalment….. el veredicte:

El Jurat del Premi Don Quixot de la 31a edició de l’Alternativa, Festival de Cinema Independent de Barcelona, format per Julio Lamaña, William S. Mørch i Lourdes Feixa, reunit el 21 de novembre de 2024, acorda per unanimitat concedir el Premi Don Quixot de Llargmetratge Internacional a “Oasis of now” de Chee Sum Chia (Malaisia-Singapur) pels seus valors cinematogràfics com son la utilització de la banda de so, el treball d’enquadrament, l’ús expressiu dels primers plans i la importància narrativa del fora de camp. Amb aquests elements, construeix una història sobre la marginació social dels immigrants en una gran ciutat, alhora que posa en relleu la tendra i poètica relació mare-filla, l’únic oasi enmig de la dramàtica situació. Creiem que és una pel·lícula que pot generar un debat sobre les condicions de la immigració i la violència, sovint invisible, que comporta aquesta realitat.

Així mateix, el jurat ha decidit concedir una menció especial a “Direct Action” de Guillaume Cailleau i Ben Russell (França – Alemanya) per ser una pel·lícula plena d’esperança que sorprèn per la seva forma de ser narrada Malgrat la seva llarga durada, es fa curta gràcies a un us de l’acció dins el pla molt ben aconseguida. Combina de forma molt original, en llargs plans-seqüència de gran bellesa, escenes de la vida quotidiana, la lluita del dia a dia i l’esforç col·lectiu per un món millor i possible. Un missatge d’esperança en aquests temps foscos.

Lourdes Feixa, Cineclub Barcelona Espai de Cinema
Julio lamaña, Cineclub Imagen Viajera de Bogotá