El certamen que descobreix joies fílmiques amb sensibilitat, consciència social i humanitat dignifica a cineastes i cinematografies d’arreu.

El Festival Internacional de Films de Fribourg (FIFF) ha significat per a mi molt més que una experiència cinematogràfica. Els clixés sobre Suïssa i la seva societat que podia tenir abans d’arribar els vaig deixar de banda ràpidament només trepitjar la ciutat. Nicolàs, un jove membre de l’staff de l’organització, em rep amb un somriure a la baixada de la rampa que em condueix des de les andanes de l’estació descoberta fins al vestíbul subterrani de l’estació. Comencem a parlar francès, ell també parla italià i espanyol, i mica a en mica anem barrejant les llengües sense cap problema. Aquesta multi-lingualitat serà una constant durant tots els dies que passi aquí. Amb molta amabilitat i atenció m’acompanya a l’hotel, un edifici en forma de prisma rectangular que esdevé un dels més alts d’aquesta antiga ciutat, amb el permís de la torre del campanar de la catedral dedicada a Sant Nicolau, que en comptes d’acabar en punxa cònica, som és habitual en les esglésies d’aquestes contrades, acaba amb una corona de pinacles ornamentats i desiguals.

Fribourg té un dels nuclis medievals més ben conservats de tota Suïssa. La seva part més antiga es troba al fons d’una depressió natural on hi transcorre el riu. És flanquejada per uns penya-segats que la protegien de les invasions, i a mesura que es va baixant la pendent dels seus carrers, més a dins de la seva història s’entra. A Fribourg es troben referències arquitectòniques contemporànies, renaixentistes, barroques, medievals… Les seves altes muralles, amb moltes torres de vigilància, sumen uns dos quilometres entre els diferents trams.

És l’indret on Suïssa deixa de parlar alemany per començar a parlar francès. Mitja ciutat parla alemany, i a l’altra riba del riu Sarine, un cop creuat el pont de Berna, medieval i de fusta, ja es parla francès. La presència de l’església catòlica es constata arreu. Diferents esglésies, inclosa una dedicada a l’ordre de Malta, i monestirs encara en ús, així ho demostren. Una ciutat vella amb moltes capes d’història que contrasta amb la seva vida universitària, a la part més alta i moderna. Els joves són majoria en aquesta vila, i això li confereix un caràcter especial, renovador, obert i lluminós.

Tots els membres de l’organització que he conegut s’impregnen d’aquest esperit friburgès que amara el festival de cordialitat.

Tot això és un pòsit que confereix les condicions necessàries per a què un festival multicultural i que mira al món sigui possible.

Els espais

Tot el festival es desenvolupa en un espai proper d’equipaments que es concentren a la part alta, i més nova de la ciutat. Els cinemes Arena, situats al soterrani del centre comercial Manor, una cadena que s’estén per les principals ciutats suïsses, compten amb 6 de les seves sales dedicades en exclusiva al festival durant aquests dies, creuant el carrer, es troba l’Equilibre, el gran teatre de la ciutat, un controvertit edifici per la seva arquitectura contemporània. Alberga també en el seu vestíbul l’oficina de turisme i serà escenari de la gala de clausura del Festival. Qui m’hauria de dir quan l’he vist per primera vegada que jo hauria d’anunciar en francès el veredicte i els premis del jurat de la Federació internacional de cineclubs. A menys de dos-cents metres es troba el centre neuràlgic del festival, l’Ancienne Gare, l’ antiga estació de tren reconvertida en un restaurant, Le Nouveau Monde, que és també un bar de copes, molt popular entre els friburgesos, que cada tarda, aprofitant el bon temps i les tardes solellades de primavera, omplen el pla de davant de l’estació bevent cerveses o vi, mentre parlant animosament. El darrer emplaçament, i més emblemàtic, m’atreviria a dir, és el cinema Rex, un cinema d’abans, gran, amb dues sales més petites. El Rex respira cinema per tot arreu, La seva sala principal té l’esperit dels cinemes antics de sala única. Els dibuixos esgrafiats de les seves parets de color beix il·lustren com si d’un còmic infantil es tractés, escenes de films de gènere dibuixades, que acaben sent una interpretació lliure, i també naïf, de personatges famosos o carismàtics que han marcat la història del cinema. Aquests són els escenaris d’un festival prodigiós.

El Festival

El certamen té unallarga tradició. 31 edicions dedicades a la bona costum de mostrar la diversitat cultural i cinematogràfica mundial. La 31a edició amb el tema transversal dels fantasmes i els esperits. Un spot amb una atmosfera etèrea dóna l’entrada a totes les sessions. La melodia de la seva banda sonora m’acompanyarà tot el festival. Deu dies de cinema, del 31 de març al 8 d’abril. 7 sales funcionant de 12 de migdia a quasi les 12 de la nit, prop de 200 films en diferents seccions, 12 en la Competició Internacional de llargmetratges, diversos films imprescindibles en la secció de cinema de gènere de grans cineastes de la història. També una secció dedicada a nous territoris, el país protagonista d’enguany és el Nepal i altres seccions homenatge a cineastes i classes magistrals completen un programa molt interessant, divers i especialment eclèctic en les seccions més lúdiques fora de concurs.

La secció principal marca la línia d’intencions del Festival. Compta amb 12 films de cinematografies diverses de diferents països: Singapur, Nepal, Bhutan, Kenya, Mèxic, Argentina, Síria, Índia, Laos, Rússia, Malàisia i Corea del Sud. Thierry Jobin, el director artístic em comenta que aquesta selecció surt de 2000 films candidats. I sense dubte, en dóno fe, és una selecció final exquisida. Sempre amb algun film curiós i controvertit. Trobo un encert que els films siguin documentals i de ficció, i que no es separin segons el tipus. Tots els films tenen una cosa en comú: un gran component humanitari i social. Visionant els films s’entra directament en la cultura i la història contemporània de cada un dels països presents a la competició internacional.

El veredicte del jurat de la Federació internacional de cineclubs

Tres cineclubistes europeus hem estat els membres del jurat. Vanessa Elges, de cineclub municipal de Manheim, Alemanya, Lucas Vicher, del cineclub de Basilea, Suïssa i jo mateix, Joaquim Roqué, del cineclub dels Amics del cinema de la Vall de Ribes, de Ribes de Freser, Catalunya.

El film que hem escollit com a guanyador del Don Quijote Award mostra d’una manera meravellosa com la societat pot gestionar i posar en una balança aspectes oposats de la vida, com són la tradició versus la modernitat, el que és rural versus el que és urbà, joventut versus vellesa i les diferents posicions polítiques d’una petita localitat que esdevenen l’exemple del que va passar a tot un país.

El film es porta per diferents emocions, ens porta per un camí que ens fa somriure, riure, enfadar-nos, enamorar-nos, odiar, patir por i finalment ens fa creure que una nova societat més justa i igualitària és possible. El film guanyador del Don Quijote Award de jurat de la Federació internacional de cineclubs del Festival Internacional de Films de Fribourg és el film White Sun, del director nepalès Deepak Rauniyar, un film coproduït entre Nepal, Qatar i Holanda.

També, hem atorgat una Menció Especial a un altre film, que hem volgut premiar per la seva especial sensibilitat en mostrar-nos com de poderosos poden ser els silencis i els moments meditatius entre els principals personatges per explicar una gran història, que ens ensenya com pot ser narrada d’una manera no convencional un thriller que fuig dels clixés i també per la seva cinematografia, que revela un fort rerefons dins la societat del Bhutan, plena d’elements socials i polítics complexos. La Menció Especial del jurat de la Federació internacional de cineclubs del Festival Internacional de Films de Fribourg és per a Honeygiver among the dogs.

L’experiència personal

Si un és cineclubista, sap que tot el públic té uns drets com a espectador. Viure el FIFF des de dins es comprendre que el poder real d’aquests drets. Poques vegades un certamen té tanta diversitat de cultures en la seva competició oficial. Malauradament a les nostres pantalles, les que podem optar els espectadors de carrer, no tenim oportunitat d’accedir a obres fílmiques de tants llocs diferents. A més a més, si això es suma amb l’oportunitat de contrastar experiències amb cineclubistes d’altres llocs, un se n’adona en pròpia pell que el moviment cineclubista i la seva sensibilitat és global, no depèn del lloc ni del país. L’amor pel bon cinema no té fronteres.

El FIFF no només és un festival de cinema obert al món, sino que el món ve Fribourg i Suïssa. És una porta d’entrada de cultures i cinematografies. Els 10 dies que ha durat el FIFF 2017 han estat especialment convulsos a nivell mundial: els bombardejos amb armes químiques a Síria, l’atac d’Estats Units en represalia, els atemptats d’Estocolm, al metro de Sant Petersburg, a les esglésies coptes d’Egipte o el de l’ISIS a Tilkrit… El món incrementa dia dia la seva intolerància i violència, i la desesperança ens pot fer baixar l’ànim.

En canvi, a Fribourg, en el mateix moment i temps, viu una altra realitat és molt més esperançadora. I també succeeix. I estic convençut que no és una bombolla on la raó, el coneixement i la tolerància van agafades de la mà. Seria bo que hi haguessin molts més FIFF arreu. Definitivament les coses serien diferents. Em sento afortunat d’haver-lo pogut viure, i sense dubte, duré sempre aquesta experiència a dins.

Gràcies a FIFF per convidar-nos i gràcies a la FICC per mantenir i promoure un Premi com el Quijote Award. L’utopia és possible.

Joaquim Roqué Paret

Membre del cineclub dels Amics del cinema de la Vall de Ribes