Com a cineclubista, el fet de gaudir d’uns dies de festival, sempre m’enfronta a un gran dilema: anar a veure les pel·lícules de secció oficial, de les que se sap o s’intueix que tindran estrena comercial en els propers mesos, per veure de primera mà si mereixen formar part de la programació que volem oferir al nostre públic o bé, egoistament, aprofitar l’oportunitat de triar i remenar entre gairebé 200 propostes de tota mena per intentar buscar i (sovint) trobar aquelles joies ocultes a les sessions paral·leles, que només es poden veure en ocasions com aquesta i que, gairebé sempre, són amb les que més empatitzes i que, per experiències prèvies en aquest o altres festivals, saps que són les que no s’esborraran de la teva memòria durant molts i molts anys.

Aquesta és la meva segona visita consecutiva al Festival de Cinema Europeu de Sevilla, hi vaig en representació de la Federació de Catalana de Cineclubs, però no tinc cap mena de responsabilitat ni de les obligacions pròpies d’un membre de jurat o un crític de la premsa especialitzada, per tant, disposo d’una total llibertat i del plaer absolut de poder escollir lliurement, a cada franja horària, entre 10 i 11 propostes de títols, cinematografies, gèneres i monogràfics de tota mena. Alguns festivalers ho tenen tot agendat i reservat, jo improviso i vaig dia a dia, però també tinc molt clares mitja dotzena d’obres que formen part de la programació que no em vull perdre de cap manera.