Va ser just el dia abans de l’inici de Caminhos quan, parlant sobre cinema portuguès amb la Catalina Pinheiro i en VítorFerreira, productora i director del festival, i Sergio Alves, dissenyador, vaig dir que em donava la sensació, des de fora, que actualment no hi ha molts autors coneguts o referents pels joves cineastes portuguesos. Els veterans Manoel de Oliveira, João César Monteiro, o fins i tot l’adoptiu director xilè Raúl Ruiz semblen ser, encara avui, els grans miralls a on els nous creadors volen reflectir-se. Potser per això, tot i ser veïns, les produccions portugueses rarament arriben a les pantalles espanyoles. Als darrers anys, nomésCentro Histórico, codirigida perPedro Costa, Manoel de Oliveira, Víctor Erice iAkiKaurismäki, i Tabú, de Miguel Gomes, han tingut una vida comercial als nostres cinemes, en ambdós casos amb una aposta radical per llenguatges personals llunyans als films mainstream –i amb això, a les grans audiències–. Precisament per això em preguntava sobre totes aquelles obres que romanen fora de la nostra oferta cinematogràfica, totes les pel·lícules que es produeixen cada any i que no podem veure a la gran pantalla.